Camp de dadaab, Kènia
Mapa
El campament i els conflictes vinculats
Dadaab es troba al nord de Kenya, a 80 quilòmetres de la frontera amb Somàlia, al comtat de Garissa. Fins fa poc va ser el camp més gran del món, amb una població de més de 300.000 persones refugiades. Amb les darreres dades de juliol de 2020, la població registrada és de 218.873 persones, de les quals un 50,6% són dones i un 49,4% són homes, i hi ha un total de més de 60.000 habitatges. El 58% de la població és menor de 18 anys.
Dadaab és, de fet, un complex que consta de tres camps: Hagadera, Dagahaley i Ifo 1. Els dos primers es troben al districte de Lagdera (Dadaab), mentre que el tercer es troba al districte veí de Fafi. Els camps es van establir el 1991, quan va esclatar la guerra civil a Somàlia a causa de la violència entre clans, després de la caiguda del govern de Siyad Barre. Els milers de somalis que es van refugiar a Kenya han tingut fills i néts que no han conegut la vida fora dels camps.
Una segona gran onada es va produir el 2011, quan van arribar unes 130.000 persones que fugien d’una enorme sequera i de la fam al sud de Somàlia. Per donar resposta al flux migratori es van crear dos nous camps, Ifo 2 i Kambioos. En aquell moment la població de Dadaab va arribar a superar el mig milió, convertint-se en el camp de refugiats més gran del món.
L’any 2016, les autoritats de Nairobi van anunciar per primera vegada la seva intenció de tancar Dadaab, justificant-ho en una preocupació per la seguretat nacional per la infiltració de militants del grup islamista Al-Shabab de Somàlia.
Després de més anuncis sense conseqüències i de l’aturada per la pandèmia, el govern kenià va anunciar formalment l’abril de 2021 a ACNUR que tancarà Dadaab i el camp veí de Kakuma l’any 2022, abans del 30 de juny, on hi viuen 433.000 refugiats i sol·licitants d’asil, la majoria de Somàlia i Sudan del Sud.
Tancar aquests camps portarà a un col·lapse total de l’economia del camp i també de l’ajuda humanitària, ja que la majoria d’ONG es retiraran quan el finançament desaparegui. Les persones refugiades s’enfronten a la perspectiva o bé de tornar a un país on la inseguretat continua de forma generalitzada, si no pitjor que quan van fugir per primera vegada, o de romandre a Kenya il·legalment sense la protecció adequada. Si això passés, seria un gran fracàs de la protecció internacional dels refugiats. És per això que les entitats treballen amb urgència per trobar solucions de reallotjament i d’integració local per totes aquestes persones, per evitar una nova crisi de refugiats.
País o territori d'origen de les persones del camp
Segons dades d’ACNUR, la gran majoria de persones refugiades (95%) són de Somàlia, concretament de les regions de Lower Juba (46%), Middle Juba (22%) i Banadir (14%). També hi ha un 4,3% de població prodecent d’Etiòpia.
La vida al camp
La població a Dadaab ha gaudit de seguretat allunyada de les armes i del conflicte, però ha hagut de bescanviar-ho pel dret a moure’s lliurement fora dels campaments i per l’accés a la formació universitària i a les oportunitats laborals. Les seves activitats empresarials no es poden estendre fora dels camps i les seves vides depenen completament de l’ajuda humanitària.
Les condicions de vida a Dadaab pels refugiats i refugiades són, doncs, molt precàries. La reducció continuada de les racions d’aliments i la limitada varietat de menjar que s’ofereix és àmpliament denunciada pels refugiats com una de les seves principals preocupacions.
Recentment, l’agost de 2021, el Programa Mundial d’Aliments de l’ONU va anunciar més retallades de racions d’aliments, degut al greu dèficit de finançament. En un comunicat de premsa, van dir que es veien obligats a reduir la cistella d’aliments a només el 52% d’una ració completa, i va advertir que si no es materialitzaven més fons haurien de retallar totes les racions.
Les persones refugiades sense papers s’enfronten a reptes particulars i viuen encara més al límit de la precarietat. Kenya va deixar de registrar nous refugiats arribats de Somàlia el 2015. Per tant, els nouvinguts, juntament amb els que havien optat per la repatriació voluntària però han acabat tornant als campaments, no gaudeixen dels mateixos drets que les persones registrades. Els no registrats es poden quedar als campaments però no poden sol·licitar asil ni rebre ajuda humanitària, excepte pel menjar que se’ls atorga com a persones vulnerables. Hi ha aproximadament uns 18.800 persones en aquesta situació a Dadaab.
Accés a la salut
Els serveis sanitaris especialitzats als camps de Dadaab no estan a l’abast de moltes de les persones refugiades que hi viuen. Tot i que existeix l’accés a una sèrie de serveis de salut bàsics en tots tres campaments a Dadaab, cal desplaçar-se a Garissa o Nairobi per rebre tractaments especialitzats que requereixen cirurgies concretes. Amb la llibertat de moviment restringida, només aquelles persones que veuen perillar la seva vida estan autoritzades a buscar atenció en centres especialitzats fora dels camps.
Només al camp de Dagahaley, ja hi ha més de 1.200 persones esperant per a cirurgies i altres serveis sanitaris especialitzats.
El tractament insuficient per a determinades malalties no transmissibles també continua sent un repte per a molts residents del campament. A Dagahaley, hi ha 50 persones que necessiten atenció continuada per a la diabetis, mentre que 300 més necessiten medicació regular per a malalties cròniques com el VIH/sida, la tuberculosi i diversos càncers, així com trastorns neurològics.
Paral·lelament, l’arribada de la Covid-19 va augmentar la desesperació entre els refugiats, donant lloc a diversos intents de suïcidi als camps. A més d’un lleuger increment en la taxa de mortalitat, com a molts altres llocs, la pandèmia també ha afectat la població refugiada en altres aspectes més indirectes. El nombre de consultes de salut de Dagahaley al servei de Metges Sense Fronteres, per exemple, s’ha reduït gairebé un terç i encara no ha tornat als nivells previs a la pandèmia, malgrat la flexibilització de les restriccions. Dones refugiades també van informar que la violència masclista ha augmentat arran de les mesures de contenció de la Covid-19.
Dones
Les dones s’enfronten a reptes addicionals als camps de Dadaab. Moltes dones enquestades a Dagahaley per Metges Sense Fronteres van assenyalar que han estat forçades a casar-se en edats molt joves i que sovint han patit violència masclista i discriminació a l’hora de buscar feina. De fet, van assenyalar que la majoria de les feines al campament eren ocupades per homes i les poques que estaven compromeses com a voluntàries explicaven que havien patit tortures i assetjament a l’entorn laboral.
A més, moltes dones relaten que, tot i que les violències masclistes es pateixen dins i fora del camp, la situació s’agreuja al camp a causa de la frustració dels homes, que davant la falta d’oportunitats i expectatives de futur carreguen la seva ràbia contra les dones.
A més, les dones acaben assumint les tasques més dures de gestionar la llar, anar a buscar la llenya, tenir cura dels infants…
Infància
Les interrupcions relacionades amb la Covid-19 als serveis educatius va fer que algunes criatures fins i tot abandonessin l’escola; mentre que els que havien acabat l’educació secundària als camps es van trobar a la deriva sense saber què fer després. Davant les perspectives tristes, alguns fins i tot van intentar suïcidar-se. Durant tot el 2020, només a Dagahaley, tres persones es van suïcidar i unes 25 van intentar-ho.
Actors implicats
Metges Sense Fronteres
Metges Sense Fronteres (MSF) ha donat assistència sanitària als refugiats a Dadaab durant la major part de l’existència del camp, des de 1992. Llevat d’un breu període a mitjans de la dècada dels dos mil, MSF ha mantingut una presència continuada a Dagahaley des de fa més de dotze anys i segueix sent el principal proveïdor d’assistència sanitària del camp. El 2020, MSF va oferir una mitjana de 12.500 consultes ambulatòries i aproximadament 720 ingressos de pacients hospitalitzats cada mes a Dagahaley.
Més informació
Informes de vulneració de drets humans relacionats amb els assentaments
Informe de Metges sense Fronteres, 2021
In search of Dignity: Els refugiats de Kenya davant del seu reconeixement
Un complet informe fet per Metges Sense Fronteres sobre el passat, present i futur del complex de camps de Dadaab i de les persones refugiades en aquests camps a Kenya. També planteja possibles solucions per a les persones refugiades i sol·licitants d’asil després del tancament dels camps, que passen per la integració local o el reallotjament abans que per la repatriació.
DescarregarReportatges o notícies rellevants en mitjans de comunicació sobre el camp
Reportatge de Lola Hierro a El País, Planeta Futuro, 2015
La periodista entra al camp de refugiats de Dadaab en un moment en què hi viuen 350.000 persones amenaçades pel terrorisme, la precarietat i l’oblit.